Aquest matí

Aquest matí el so del vent i el cant dels ocells m´ha fet obrir els ulls abans que sonés el despertador. He estat una estona llarga escoltant, també he sentit el pas d’un avió i com s’obria i tancava la porta d’un veí. Estant així m’he adonat de la meva respiració: com l’aire entrava pel nas i tornava a sortir deixant pas a l’entrada d’una nova quantitat d’aire. He notat, també, com el ventre s’expandia i es contreia al ritme de l’entrada del aire i de cop I volta he sentit que tot el cos estava connectat. 

El campanar proper va assenyalar que ja eren les set i aixó va fer que la meva atenció, centrada en escoltar el meu cos, s’obrís de nou a copsar el que succeia més enllà de mi mateix.

Què diferent és despertar-se pel so d’un aparell que és com el pistoletazo d’arrancament d’una carrera, a sentir que et despertes a la vida! Sí: despertar-se a la vida i sentir que tot tu ets vida, que no hi ha una separació entre allò que consideres tu i la realitat que et sustenta. La vida està en mi i jo estic en la vida. Soc la vida i estic en la vida! Aquests dos verbs en anglés estan units, son la mateixa paraula: to be.

Podem adonar-nos que som part de la realitat gràcies a la capacitat d’escolta i reflexió. Auscultare és el verb llatí que pasa al català com escoltar i en el seu origen volia dir “inclinar l’orella”. Aquest inclinar és el que marca la diferència, ja que implica un moviment, un sortir del propi eix per a captar quelcom i interioritzar-lo. 

En aquest sentit, escoltar-nos a nosaltres mateixos, comportaria una mena de desdoblament on som, alhora, un jo i un tu que dialoguen. Sovint ens pasa, o al menys a mi em pasa, que estem conversant amb nosaltres mateixos com si fosin dues persones ficades en una. ¡És fascinant! Aixó que ens pasa em fa pensar en aquelles fotos antigues que es diuen estereoscòpiques. Son dues fotos impreses una al costat de l’altra, aparentment iguals, però que tenen una petita variació d’eix i que, al mirar-se amb un visor estereoscòpic, la imatge que resulta és en tres dimensions. Agafa profunditat.

Doncs, aquesta capacitat d’escoltar-nos ens permet copsar la profunditat de la nostra vida. I aquí entra també la reflexió.

Tornant a les etomoligies, la paraula reflexió te dues parts: re, que vol dir “tornar enrere o quelcom que es repeteix de nou”, i flexió, que vol dir “corvar o doblegar”. La reflexió podria ser un “tornar enrere o prendre distància davant d’alguna cosa i trobar-li un sentit nou”. En física existeix l’angle de reflexió de la llum. Quan la llum rebota sobre una superfície no torna cap a si mateixa, sinó que es desvia amb un angle similar amb el que ha incidit. 

A l’escolta, aquesta capacitat de descentrar-nos per captar la profunditat de la vida, segueix la reflexió, que ens ajuda a veure que cada vegada podem trobar un nou sentit a allò viscut. Ambdos verbs, escoltar i reflexionar, ens conviden a moure’ns. No tant físicament –que també–, sinó existencialment. 

La vida continua, solem dir, peró no només aixó: la vida és continuitat. Les meves paraules continuen en l’aire, el paper o la pantalla i arriben a d’altre persona, incideixen en ella, potser es deformen, i segueixen el seu camí. Els cosos del meu pare i la meva mare continuen en mi. Els minerals de la terra continuen en els tomàquets que ens menjarem aquest estiu… 

Escolta, reflexió, continuitat. Cada mot és com un fractal que conté l’univers i alhora és un univers en si mateix.

Aquest matí que he pogut despertar a la vida, no estava sol. M’acompanyava el silenci. 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.