Cada poema és com una planta, encara que sembli que neix al mig de la terra com per generació espontània, hi ha una sèrie de factors que han fet que brolli. Una llavor que ha arribat a aquell lloc concret per raons molt variades. Unes condicions a la terra que ofereixen uns tipus de nodrients. Una quantitat d’aigua necessària. La temperatura òptima perque aquella llavor s’adoni que és el moment de germiar. Temps, temps, temps. I moltes més condicions que van possibilitant que primer es desenvolupi sota la terra i després esclati aquella nova vida a la llum del sol.
Un poema neix també en un moment determinat, fruit d’unes condicions concretes. En aquest sentit, és una producció històrica. Diguem que s’encarna o “s’enparaula” en la realitat gràcies a que abans ha pasat quelcom que l’ha animat. Recordem els famosos haikus japonesos. Aquesta composició breu i aparentment senzilla és fruit de la contemplació de la realitat. En poques paraules ens aporta molta informació: l’estació de l’any, la llum ambiental, la temperatura, el color d’una fulla, el vol d’un ocell… però, sobretot, ens participa d’un estat de l’ànima que s’ha despertat a causa de quelcom real. És com un joc de miralls on la persona es projecta en la realitat i, alhora, interioritza allò que està captant.
Podem dir que l’ésser humà crea i es recrea. A mida que va creant, contempla allò creat i s’hi projecta. Gaudeix de l’obra feta i gaudeix de si mateix per haver arribat a produir-la.
Toda obra humana és autobiogràfica, des d’una amanida fins a una escultura, passant per infinitat d’expressions artístiques o artesanals, intelectuals o cientíiques. Sí, tot allò que fa una persona és autobiogràfic perque hi posa la seva vida, s’implica en la seva elaboració. Sempre hi ha un jo que està signant l’obra, ja sigui explícitament o implícita. Tant és així que, sovint podem reconéixer qui ha fet, per exemple, un exquisit plat, una il·lustració o una peça musical.
Hi ha persones que per natura desenvolupen una capacitat creativa molt elevada. També n’hi ha que aquesta capacitat és fruit d’un treball personal, d’un entrenament, d’un propòsit per canalitzar una força interior i plasmar-la en una determinada obra.
La creativitat no és ilimitada i, en aixó, és semblant a la llibertat, que tampoc no ho és. L’ésser humà és limitat i, per tant, les seves capacitats també ho són. Per altra banda, la creativitat és limitada, cert, però els límits són treballables i per tant poden expandir-se. Quan hom crea, creix. Sí, en crear una obra, créixes amb ella. És com un part, ja que generes vida nova.
Quan un poema es va conformant no se sap com serà al final, ni quina musicalitat tindrà, ni la seva extensió. Ni tant se vol si sobreviurà a l’autocrítica. Si el poema va madurant, cada cop anirà cobrant vida i major autonomia. És un petit univers on les paraules que l’integren conviuen entre sí dibuixant la seva anatomia. La creativitat, aquí, ha anat agafant de la realitat simbòlica aquells mots que poguessin donar compte del fet poètic que calia representar. I, encara que la tasca del poeta sembli individual, hi ha tot un conjunt de veus que li van comunicant les imatges a retratar. Un poema és, doncs, també una producció social. Ni quan pensem que estem sols, realment ho estem. El meu jo és un jo col·lectiu i col·legial. La creativitat, doncs, és un fet comunitari.
En crear una obra d’art, la que sigui, estàs posant “d’acord” vàrios elements, la matèria d’aquella obra. Aquest posar d’acord vol dir sintonitzar, que tot bategui amb “un sol cor”, que respongui a un sentir comú. Per aixó una obra d’art és un “objecte animat”: objecte perque té una materialitat, un substrat (paraules, colors, sons, fusta, pedra…), i animat, en el sentit de que cobra vida.
Diuen que la poesia neix a partir de l’últim vers del poema. Aixó vol dir que tota l’anatomia del poema, la seva força comunicadora, la seva essència, ens ha de portar a un canvi en la nostra relació amb l’univers, un eixamplament de la nostra sensibilitat envers la realitat.
Silenci d’ombra
No torna allò
que s’ha emportat el mar.
Comiat d’ampolla.
Tensa, com corda,
l’herba fa melodies.
Em falta alè.
Impermanents,
s’acosten i s’allunyen.
Bellesa d’algues.
Fruita madura:
el cos de nou a terra.
Itinerari.
Tan primigeni
com plor a mitja nit.
Tot sol m’abraço.
El cos captaire
acull el goig de viure.
Rebent, en dóna.
Amb ulls nous miro
la vall que torna a néixer:
primaveral.
Per un instant,
fugaç, la llum s’atura.
Silenci d’ombra.