L’Humanisme com a concepte i moviment cultural va néixer a la Itàlia del segle XIV i es va expandir per Europa durant els segles XV i XVI. A la nostra península es va viure amb molta intensitat. Va estar a la base de les grans transformacions de la modernitat. Com tots els “ismes”, fa referència a un sistema de pensament, que en aquest cas, posa al centre l’ésser humà.
Aquest Humanisme històric consistia en re-visitar els clàssics greco-llatins. Potser responia a una necessitat filosòfica de replantejar-se la vida, l’organització social, la política, l’ètica… cercant respostes en els pensadors del passat. El Renaixement és la seva aportació cultural. A Catalunya, segles després, es va viure la Renaixença com una valoració de les característiques nacionals, els trets antropològics que donaven coherència com a realitat cultural.
Els éssers humans, al llarg de la Història, amb majúscula, però també al llarg de les nostres històries singulars, hem passat per períodes on ens hem deshumanitzat, per dir-lo d’alguna manera. Hem deixat d’escoltar-nos com a persones, com a comunitats i com a espècie que cohabita amb d’altres éssers vius. Hem deixat de mirar d’on venim, aquest humus que ens fa humans, humils.
Cercar l’humanisme implica aturar-nos i contemplar en primera persona del singular i també del plural per veure qui soc, qui som, què volem, com ho volem… No des d’un egoisme, sinó des d’una consciència oberta que és capaç de sentir, pensar i actuar amb llibertat. I amb caritat, és a dir, amb una intel·ligència cordial, tal com l’entenia Jesús de Natzaret.
En ple segle XXI estem en un procés on la tecnocràcia i el poder que la impulsa fa d’allò humà objecte de consum. Tot és consumible i, dins d’aquesta lògica, “desechable”. De fet, la nostra identitat dins del mon digital esdevé un producte. En anar navegant per internet, anem deixant cookies, rastres que fan de nosaltres com trofeus comercials.
Aquesta cosificació de la persona la deshumanitza i tots els usuaris de tecnologies digitals, d’alguna manera, seguim aquest joc. Però és important no caure en fatalismes. Important, molt important, és cada dia despenjar-nos durant bona part de la jornada de les xarxes digitals i posar els peus en la terra: palpar l’humus.
Aquest posar els peus a la terra, que pot ser literal, descalçar-nos, ens recorda la nostra fragilitat, l’atenció de per on caminem per no fer-nos mal i no fer mal ningú, prendre la temperatura de l’ambient, notar els canvis de terreny… Però també el descalçar-nos pot ser simbòlic: treure’ns allò que ens separa de les demés persones, dels seus processos vitals, escoltar el que ens demana la nostra pròpia natura i el nostre cor.
Aquesta eina, el descalçar-nos, ens humanitza. Ens fa adonar-nos de la nostra unicitat i els nostres límits. Ambdues coses son font de llibertat. Saber-me únic em fa responsable de mi mateix, soc jo qui porta la meva vida. I comprendre els límits que tinc em fa interdependent dels altres éssers que conviuen amb mi. De fet, la llibertat és un estat de co-existència, no una parcel·la d’individualitat.
Jordi Pigem, en el seu recent llibre Tècnica i totalitarisme acaba amb un fragment de la novel·la de Tolkien, El senyor dels anells, que diu:
–Querría que esto no hubiese tenido que ocurrir en mi tiempo –dijo Frodo.
–Yo también –dijo Gandalf–, y lo querrían todos todos aquellos que llegan a ver tiempos como estos. Pero decidirlo no está en sus manos. Todo lo que nos toca decidir es qué hacemos con el tiempo que nos es dado.
Sens dubte, una qüestió molt realista: què podem fer amb allò que sí que està a les nostres mans? El moment històric de la humanitat que ens ha tocat viure és aquest, com podem viure’l de manera humilment humana?
Sovint ens sentim objecte de consum de nosaltres mateixos i fem de les altres persones i éssers també objectes de consum. Utilitzem per satisfer les nostres necessitats reals i fictícies. Cal contemplar i escoltar les conseqüències d’aquest tipus de relació que cosifica, per poder prendre la decisió de cercar noves maneres de ser humanes i humans arrelats en aquest moment històric que ens ha tocat viure.
Javier Bustamante Enriquez